El cap de setmana passat vaig tornar a Berlín, una de les meves ciutats europees preferides de les que no em cansaré mai de tornar-hi. Si teniu pensat anar-hi i voleu un llistat del que no us podeu perdre feu un cop d’ull al recull que n’he fet:
Arxiu de la categoria: Viatges i escapades
Kayak a Noruega
El 30 de juliol d’aquest 2016 ens vam dirigir amb el Club Piragüisme Salt-Ter cap a Noruega per veure el país des d’un altre punt de vista: fent kayak als seus rius. Fins el 21 d’agost i després de més de 3000km per carretera vam gaudir dels seus paisatges i sobretot de les seves aigües braves: Store Ula i les seves cascades, el fatídic Bovra “Upper”, el relaxant Sjoa, … Fins i tot ens va donar temps de fer alguna baixada amb rafting i d’algun dia de descans que vam aprofitar per fer turisme: Geiranger, la Trollstigen, la carretera atlàntica…
Abans de marxar vaig investigar i vaig fer un recull dels rius per fer kayak a Sjoa, Voss i altres rius navegables de Noruega.
Gràcies a en Joaquim Fontané podem gaudir d’un vídeo que en resumeix l’experiència:
Dimarts de raquetes, snowboard i mooolt bona neu
Dimarts passat, després d’haver hagut de cancel·lar la sortida per mal temps diverses vegades, per fi ens vam poder escapar amb en Santi a fer esquí de muntanya. La mala notícia va ser que a l’Aresta s’havien venut l’únic splitboard que tenien, així que em va tocar carregar la taula a l’esquena i pujar amb raquetes (primer cop!).
Vam sortir des de l’estació de Vallter i vam pujar per la Portella de Mentet fins el coll. La neu estava en perfectes condicions! Un cop al coll vam voler buscar una via per baixar cap a França direcció Mentet, però vèiem bastantes roques i estava pujant una boira que no ens va facilitar poder buscar la millor via. Així que vam decidir acabar de pujar fins el Pic de la Dona, tot i que a dalt faltava neu per culpa de les ventades dels dies anteriors. Un cop a dalt vam veure que per baixar cap a França havíem de fer bastanta volta si volíem trobar bona neu, així que vam tornar a baixar cap a Vallter. Una bona pala per començar i la resta molt assequible, amb una neu quasi perfecte (algun tram estava una mica gelat), vam obrir traça des de dalt fins abaix. No havien passat ni 4 hores, així que després d’un mos ràpid vam decidir tornar a pujar al coll de la Portella per un cop a dalt tornar a baixar directament a Vallter. Valia la pena!
[pe2-gallery album=”http://picasaweb.google.com/data/feed/base/user/113188319453472403863/albumid/5978080246294199985?alt=rss&hl=en_US&kind=photo” ]
Nou projecte: Camí de Cavalls amb BTT (Menorca)
Actualització: hem fet una petita guia de la ruta a Menorca.
Així és, ja tenim fixada la següent aventura! Serà la propera Setmana Santa, del 12 al 19 d’abril del 2014, en que farem la volta a Menorca per aquesta antiga ruta de 185km i 4000m de desnivell acumulats que voreja l’illa per un terreny prou complicat.
Ja ho tenim tot:
- Avió Girona – Maó – Girona
- Servei de trasllat d’equipatge, allotjament, logística i lloguer BTT (més econòmic i pràctic que portar-hi la nostra) amb Camí de Cavalls 360º.
Esperem que el bon temps ens acompanyi!
Africa 2012: viatge per Ciutat del Cap, Namibia, Botswana i Cascades Victoria
Demà comencem un nou viatge, un gran viatge! Aquest cop el vent ens porta cap a l’Àfrica, concretament a una visita de 3 dies al Ciutat del Cap i una ruta amb 4×4 de 22 dies per Namíbia i Botswana (amb parada a les Cascades Visctòria).
Mapes, ruta, descripcions, activitats, llocs destacats, … ho podeu trobar tot a la guia que hem preparat.
Esperem penjar fotos i un relat complet al final del viatge (i potser fins i tot tenim temps d’escriure alguna entrada durant el viatge.. 😉
Indonesia: Java terra de volcans, el Bromo (23-24 juliol)
Actualització: hem fet una petita guia de viatge d’Indonèsia recollint la nostra experiència.
Diumenge 23 de juliol a les 8 del matí, després de l’últim esmorzar de fideus i fruites al Duta Garden, pugem a la minivan de 12 places que ens portarà al peu del volcà Bromo en unes 12 hores. Pel camí recollim una jove parella belga, una altra de Canadà i una curiosa família suïssa (el pare és indonesi i viu aquí, i la dona i la filla el visiten de tant en tant). Parem i dinem tots junts i des de llavors anem comentant l’experiència. Amb algunes parades més per poder anar al bany i algun cop de cap, el viatge no se’ns fa pesat, anem còmodes i la temperatura és agradable.
El camí ens fa reflexionar altra vegada sobre el trànsit a Indonèsia. A Yogyakarta ja ens hi vam començar a acostumar i al final no teníem gairebé cap ensurt tot i fer avançaments impossibles, passar a molt poca distància d’altres vehicles o veure venir algú en sentit contrari. Descobrim que hi ha una mica d’ordre dins el caos i que el clàxon és un dels secrets.
Després d’una parada tècnica on ens informen de l’hotel on va cadascú i d’un canvi de minivan arribem al nostre destí cap a les 10 de la nit, un dels pobles a peu del volcà. És una habitació molt senzilla on l’aixeta del bany no deixa de rajar, però és tard, estem cansats i hem d’aprofitar les 4 hores que dormirem.
A les 3:45h del matí ja estem preparats fora de l’hotel esperant que un jeep ens vingui a buscar per pujar-nos al punt des d’on veurem sortir el sol. Després d’una bona estona veient com els jeeps anaven pujant plens i ningú ens avisa, per fi tenim el nostre. És negra nit i passem per camins pedregosos i fortes pujades. Al cap d’una estona el jeep s’atura. El camí està saturat i el conductor ens fa entendre amb el poc anglès que sap que hem de continuar a peu. Baixem i comencem a caminar amunt amb la llum de la lluna sense tenir idea del tram que ens falta per arribar.
Després d’uns 20 minuts d’una bona pujada veiem un espai ple de gent i aconseguim fer-nos un lloc a primera fila. Estem temptats de canviar de lloc quan ens diuen que el volcà que tenim davant no és el Bromo però decidim quedar-nos perquè amb Bromo o sense el sol sortirà per aquest costat. El paisatge és un espectacle i un volcà perfectament cònic va sorgint entre un mar de boira. La Cristina no pot resistir comprar-se una panolla a la brasa i quan ja estem a punt de marxar atrevessem una munió de gent i descobrim un paisatge encara més espectacular: el Bromo fumejant i dos volcans més apareixen al mig d’un desert de cendres. En aquest cas la curiositat ha jugat a favor nostre.
Després de les fotos de rigor agafem el jeep i ens porta a viure en primera persona el paisatge que hem vist abans. Allà uns ginets ens esperen amb cavall per portar-nos fins el cràter, però tenim temps i preferim pujar a peu per aquest paisatge llunar. Pel camí ens anem tapant la cara per no respirar el sofre de la cendra que respirem. Un cop aconseguim arribar a dalt del cràter podem veure per primera vegada en primera persona com és un volcà per dins. Una sola relliscada o una petita empenta de la munió de gent ens pot fer caure rodolant per la forta pendent del cràter i desaparèixer dins el forat fumejant. Crec que quedaríem calcinats molt abans d’arribar al centre de la Terra.
La tornada es produeix amb retards i poca informació, cosa que ens fa posar nerviosos perquè hem d’arribar a Surabaya per poder agafar l’avió a Makassar, a l’illa de Sulawesi. A l’autobús, mentre jo dormia, la Cristina coneix en Firsto: un noi que treballa a les forces aèries, que aprofita per practicar l’anglès i ens convida a provar un aperitiu indonesi de color verd llefiscós banyat amb coco el gust del qual no sabem descriure. Abans de marxar ens demana el nostre correu i contacte al Facebook i no passa una hora que ja el tenim agregat. No ens sorprèn; és una pràctica freqüent demanar el mail als turistes i fer-s’hi fotos.
Arribem puntualment a l’aeroport on ens acomiadem de l’illa de Java. La pròxima etapa ens portarà a visitar els Tana Toraja a l’estranya illa de Sulawesi.
Indonesia: Yogyakarta, la jungla urbana (20-22 juliol)
Actualització: hem fet una petita guia de viatge d’Indonèsia recollint la nostra experiència.
Quan érem a l’aeroport de Kumai esperant l’avió per marxar de l’illa vam tenir la sensació que el terra es movia i vam estar així durant tot el dia, era com si encara anéssim amb barca. Allà vam coincidir amb gent que ens havíem trobat durant la ruta pel parc natural, entre els quals en Jaume i la Montse de Granollers. Ells agafaven el mateix avió cap a Semarang i després per arribar fins a Yogyakarta ja tenien contractat un guia que els recolliria a l’estació. En aterrar a l’illa de Java ens van oferir d’aprofitar que el seu cotxe era gran per anar amb ells, i el guia no s’hi va oposar. Era perfecte, i no pels diners que ens podíem estalviar sinó perquè vam aprofitar el trajecte per visitar el temple de Borobodur, que nosaltres teníem pensat visitar l’endemà.
Borobodur és un dels temples budistes més coneguts i l’atracció turística més visitada de la zona, patrimoni de la humanitat. El temple té forma de piràmide i el seu guia, en Kun, ens explicava amb detall històries dels diferents nivells. A l’últim nivell 72 campanes amagaven cadascuna un Buda i era realment imponent. Després de visitar un Buda de 3m d’alçada temple vam arribar a Yogyakarta on ens vam acomiadar de la Montse i en Jaume, i per acabar-ho d’arrodonir el seu xófer ens va deixar just davant del nostre hotel. Ens van oferir també continuar la ruta amb ells i marxar al cap de dos dies cap al Bromo, però vam decidir que preferíem quedar-nos més temps a la ciutat.
El Duta Garden era un petit hotel molt acollidor: les seves habitacions estaven al voltant d’un pati tropical amb piscina, tot molt cuidat, com un oasis al mig de la ciutat. Només d’arribar ens van portar un te i una pasta que ens vam prendre descalços a la nostra terrassa. L’endemà teníem el despertador a les 8 però vam acabar esmorzant a les 10 i marxant a les 12, tot i així vam tenir temps d’entrar al Kraton (palau del sultan de Yogia), el palau de l’aigua i de visitar el mercat d’ocells. De fet no era només d’ocells, hi havia tot tipus d’animals engabiats: ratpenats, mussols, dragons, mil peixos diferents, mones, insectes vius per donar als ocells, gossos i gats… Era impressionant però ens va deixar un regust amarg ja que era trist pensar que els havien tret d’un entorn tant ric com el que té el país per tenir-los engabiats i malvivint.
Per moure’ns d’un lloc a un altre no només caminàvem, també ens vam animar a provar un bekah: un tricicle on el conductor pedala (alguns afortunats van motoritzats) i els passatgers van davant encabits en un seient de dues places. Al nostre li devíem sortir a compte perquè ens anava esperant allà on anàvem, fins i tot va dir que l’endemà al matí també ens vindria a buscar a l’hotel. Abans d’anar a dormir vam estar una estona a la piscina, ens ho mereixíem!
El matí següent vam reservar un pack per sortir l’endemà cap al volcà Bromo, i també vam lligar l’avió que ens portaria 3 dies després cap a l’illa de Sulawesi. Després de passejar pel carrer principal de la ciutat, el Malioboro, ple de botiguetes i mercats, vam agafar un bus públic cap al temple de Prambanan, a mitja hora de la ciutat. Durant el trajecte ens van apadrinar una dona i la seva fillaNo era una sola construcció sinó un conjunt de “petits” temples budistes. Vist des de lluny era més imponent que el de Borobodur i estèticament preciós. Després d’una bona passjada i abans de pujar al bus de tornada ens va enganxar una tormenta que ens va deixar xops, i combinat amb la temperatura gèlida de l’autocar vaig acabar amb un bon refredat. Abans de tornar a l’hotel vam anar a recollir la roba que havíem deixat a una bugaderia on per menys de 2€ ens la van deixar millor del que la teníem a casa.
Sabíem que Indonèsia era poc turística però pensàvem que al arribar a Yogia la cosa canviaria, i no va ser així. L’ambient ens va agradar molt, trobàvem poquíssims turistes, la gent d’allà era molt maca i ens ajudava contínuament i a més a més els comerciants no eren empalagosos. Això si, vam començar a tenir dubtes sobre si acabaríem atrevint-nos a llogar una moto durant el viatge.
La primera etapa a la selva, la segona a la ciutat, i ara toca el Bromo!
Indonesia: Homes de la selva (18-19 juliol)
Actualització: hem fet una petita guia de viatge d’Indonèsia recollint la nostra experiència.
Bon dia Indonèsia! Teníem motius per pensar que el primer dia ens trobaríem cansats: un llarg trajecte, 5 hores de diferència horària i canvi d’horari, doncs aquí el sol surt a les 6h i s’amaga a les 18h (mitja hora amunt o avall segons la illa). Però sembla que la tarda de relax a la piscina i un bon sopar a base de pinxos picants i amanida de fruits del mar van fer el seu efecte. El despertador va sonar a les 6:30h i després d’una dutxa i un esmorzar de bufet lliure a escollir entre el típic occiental i el típic indonès (fideus, fregits i varis) ens porten a l’aeroport on ens espera el vol cap cap a la gran illa de Kalimantan. L’avió surt puntual, encara que no de la porta d’embarcament que indicaven els bitllets, pels pèls no ens quedem a terra.
A Pangkalan Bun ens hi espera la nostra guia, que ens porta amb taxi fins a Kumai on ens presenten la resta de la tripulació que ens portaran durant dos dies i dues nits per la selva del Parc Nacional de PJ amb el seu klotoc (barca-casa-terrassa casolana i allargada de dos pisos). Així, a més de la guia i nosaltres dos, ens acompanyen el capità, un jove obert i xerraire, l’ajudant, tímid i molt agradable, i la cuinera, una dona gran. En general tots interactuen poc amb nosaltres perquè no saben gaire anglès, menys la guia que tot i tampoc el domina ha de fer la seva feina. D’altra banda això serveix a la Cristina per fer un intensiu d’indonès i amb dos dies ha progressat molt i ja té petites converses poc profundes amb gent d’aquí.
Però bé, ja toca parlar de perquè ens hem endinsat en aquesta aventura. Oran en indonès vol dir home, i gutan vol dir selva, així que si volíem veure orangutans estava clar havíem de venir a la selva. A vegades és divertit saber l’origen dels noms, i no sense raó els nadius a vegades ens deien orangucity amb un somriure. El klotoc ens ha portat des de Kumai a tres camps d’observació i recuperació d’aquests animals, el primer dia vam veure el camp núm. 1 i dia següent els altres dos. La veritat és que abans d’arribar no sabíem exactament què ens hi trobaríem, si hi hauria molta gent o com seria la visita. Els dos primers centres consten de poques casetes on hi viuen els cuidadors i de caminets que s’endinsen pocs centenars de metres dins la selva. Seguint-los s’arriba a un petit espai dins la frondor amb una tarima elevada de fusta on posen plàtans un cop al dia per donar de menjar als orangutans. Aquí és on anem els grups de visitants quan és l’hora d’alimentar-los i solem coincidir de 6 a 12 persones. Els orangutans són lliures, però saben a quina hora se’ls porta el menjar i no solen faltar a la cita.
L’experiència ha estat increïble i in crexendo. Abans d’arribar al camp 1 vam veure una bona colla de monos nassuts (nom poc científic, ho sé) travessant el riu davant nostre. Vam parar el klotoc i vèiem com saltaven des dels arbres a l’aigua i a velocitat de braça travessaven el riu i es reunien a l’altra banda. El guia ens va dir que havíem tingut sort (sangat bruntu), no es veia cada dia una cosa així! Quan vam arribar al punt d’alimentació del camp 1 ja hi havia gent i un munt de plàtans esperaven sobre la tarima de fusta. Els guies no paraven de llençar crits per atreure els orangutans. Els plàtans estaven posats a uns 3 metres de nosaltres, que estàvem espectants per aquest primer contacte. De cop vam sentir moviment i de fons només vèiem arbres i branques que es movien, cada vegada més aprop. De cop va aparèixer el primer, de mida mitjana, amb el seu pèl rogenc i la seva expressió gairebé humana. Va ser el primer de molts: mascles, joves, femelles amb els seus nadons enganxats, … La veritat és que és molt difícil de descriure, és una cosa que s’ha de viure. Vam veure també com apareixia en Doyo, rei del camp 1, bastant més gran que els altres, imponent i amb una cara que demostrava la seva maduresa, fent que la resta fugís entre nosaltres.
La veritat és que no vam tenir gaire sort amb la nostra guia, perquè tot i ser molt agradable era la primera vegada que ho feia i no ens explicava res. Sort en vam tenir del nostre capità i d’altres guies que ens la complementaven una mica. Però la sort t’arriba quan menys te l’esperes i sense esperar-nos-ho de camí cap al feeding point un orangutan amb la seva cria a sobre ens va agafar del braç a la Cristina i ens va acompanyar uns metres. Realment vam tenir molta sort aquests dos dies perquè també vam poder veure d’aprop un llangardaix de dos metres i jugar amb un micu molt confiat. Ah, i ja de nit de camí a Kumai, un altre regal: vam veure arbres il·luminats com si fos decoració de nadal. Eren kunang kunang, insectes lluminosos que volaven i donaven un punt de màgia al riu.
Mentre escrivia aquestes línies, ja de tornada i només amb la llum d’una bombeta, la guia va pujat amb una llibreta i li va demanat a la Cris unes classes de castellà i van passar una bona estona amb les respectives llibretes intercanviant coneixements. Després d’haver-se passat dos dies atenent les constants “i això com ho dieu amb bahasa indonesi?” de la Cristina no ens hi vam poder negar. Vam passar una estona bona estona i amb les ganes d’aprendre que té segur que la pròxima vegada serà molt millor guia.
La pròxima destinació serà Yogyakarta i els seus voltats, però l’experiència d’aquests dos dies volarà amb nosaltres!
Fotos del relat: https://picasaweb.google.com/dimas.sc/IndonesiaDiaADia
Indonesia: Ja som aqui! (17 juliol)
Actualització: hem fet una petita guia de viatge d’Indonèsia recollint la nostra experiència.
Dissabte a les 6:30h del matí ens sonava el despertador, per fi! Era el tret de sortida d’un trajecte de 28 hores que ens havia de portar de Girona a Jakarta, capital de l’illa de Java, Indonèsia. Algú es pot preguntar “I perquè Indonèsia?”, o almenys va ser el que ens vam preguntar quan ens la van recomanar per primera vegada coneixent la fama de Vietnam, Laos, Cambodja o fins tot Tailàndia. Ens va despertar la curiositat i vam començar a buscar informació… i quin descobriment! Llavors la pregunta que ens fèiem es va convertir en un “I perquè no Indonèsia?”. Ofereix selva, fauna única, cultura, diversitat, platja, muntanyes (o més ben dit, volcans, com el que va entrar en erupció divendres) i l’afegit de no ser un destí encara gaire conegut pel turisme massiu (exceptuant Bali). I en fi, aquí estem.. 🙂
A les 08:55h un Ryanair ens du de l’aeroport de Girona al de Hahn, i d’allà un bus ens deixa a l’aeroport internacional de Frankfurt en una hora i mitja. Des d’allà ens separaven 5 hores fins a Doha, última escala abans de Jakarta. Per cert, vam volar amb Qatar Airways, no recomanat per qui estigui a dieta, no van parar d’oferir-nos menjar a totes hores! Ah, i no se’ns va fer gens pesat el viatge, teníem al nostre abast una llarga selecció de pel·lícules, cançons i jocs gràcies a una pantalla que tenia cadascú al seu davant. Doha des de l’avió semblava una ciutat de joguina, perfectament iluminada i aliniada. Al baixar de l’avió l’aire calent de fora ens va deixar estabornits. Eren les 11 de la nit, i estàvem a 38º!! Sort que a l’aeroport s’hi estava molt millor, tot i que aquests contrasts de temperatura ens posaran a prova durant tot el viatge. Finalment a les 2:25h sortia puntualment el vol final que ens deixava a Jakarta, diumenge a les 15:25h hora local, després d’haver dormit durat gran part del trajecte.
Després de fer cues per aconseguir el visat d’entrada, recollir les maletes i canviar euros per valor de més d’1 milió de rúpies indoneses (sembla molt, però feu càlculs…) ens trobem amb un noi que ens porta al minibus que va cap a l’hotel. Jakarta és una de les megalòpolis més importants del planeta i hi volem perdre el mínim temps possible, així que hem agafat un hotel molt aprop de l’aeroport, ja que l’endemà a primera hora tornem a agafar un vol cap a l’illa de Bormeo. De camí comprovem que en aquest país també es porta molt la comunicació a base de clàxons i coneixem una parella de Pamplona que, casualment, estaran els mateixos dies que nosaltres recorrent aquest país, o sigui que al vol de tornada podrem intercanviar experiències. L’hotel, que a casa nostra no em vull imaginar què podria valer, ens ofereix una habitació moderna amb una paret de vidre que dóna a l’exterior i, el més important, unes sessions de sauna, jacuzzi i piscina que ens mereixem després del llarg trajecte. La Cristina ja té les primeres “converses” amb indonès, no està gens malament per ser el primer dia! I comprovem una cosa que ja havíem llegit, és molt fàcil treure un somriure a la gent d’aquestes terres 🙂
Així, doncs, a descansar i a recuperar forces perquè l’endemà sortirem cap a Kalimantan per endinsar-nos a la selva. Objectiu: els orangutans i tota la fauna que l’habita.
Fotos del relat: https://picasaweb.google.com/dimas.sc/IndonesiaDiaADia
Viatge a Peru i Bolivia, 11/2009
Diuen que més val tard que mai… així que un any després del viatge per fi publico totes les fotos de la ruta que vam fer durant 25 dies per Perú i Bolívia amb la Sandra. País de contrastos, comproveu-ho:
