Bé, són molts dies sense escriure res, no sé ben bé per quin motiu. Potser és que les coses passen massa ràpidament i no vull adonar-me’n, però aquestes canvien i ningú ho pot evitar. Fer el buit en mi no farà que el món deixi de girar fins que decideixi quins camins vull agafar.

Avui he tornat a mirar ‘Mi vida sin mi’. I dic que hi he tornat perquè ja ho havia fet; al cinema i compartint-la amb una persona de les que la fan encara més especial. És d’aquelles pel·lícules que et desperten, que et fan ascendir quilòmetres cap al cel en pocs segons i et permeten mirar avall, amb objectivitat i amb un criteri que sense voler anem oblidant. És una de les flors d’aquest petit jardí­ que ja poques persones s’adonen que existeix.

I precisament quilòmetres i quilòmetres són els que recorreré a principis d’agost, quan voli cap a Suècia i, des d’allà , recorri paratges impossibles en busca d’Ítaca.

És estrany, però em sento una mica més viu.