Actualització: hem fet una petita guia de viatge d’Indonèsia recollint la nostra experiència.

Bon dia Indonèsia! Teníem motius per pensar que el primer dia ens trobaríem cansats: un llarg trajecte, 5 hores de diferència horària i canvi d’horari, doncs aquí el sol surt a les 6h i s’amaga a les 18h (mitja hora amunt o avall segons la illa). Però sembla que la tarda de relax a la piscina i un bon sopar a base de pinxos picants i amanida de fruits del mar van fer el seu efecte. El despertador va sonar a les 6:30h i després d’una dutxa i un esmorzar de bufet lliure a escollir entre el típic occiental i el típic indonès (fideus, fregits i varis) ens porten a l’aeroport on ens espera el vol cap cap a la gran illa de Kalimantan. L’avió surt puntual, encara que no de la porta d’embarcament que indicaven els bitllets, pels pèls no ens quedem a terra.

A Pangkalan Bun ens hi espera la nostra guia, que ens porta amb taxi fins a Kumai on ens presenten la resta de la tripulació que ens portaran durant dos dies i dues nits per la selva del Parc Nacional de PJ amb el seu klotoc (barca-casa-terrassa casolana i allargada de dos pisos). Així, a més de la guia i nosaltres dos, ens acompanyen el capità, un jove obert i xerraire, l’ajudant, tímid i molt agradable, i la cuinera, una dona gran. En general tots interactuen poc amb nosaltres perquè no saben gaire anglès, menys la guia que tot i tampoc el domina ha de fer la seva feina. D’altra banda això serveix a la Cristina per fer un intensiu d’indonès i amb dos dies ha progressat molt i ja té petites converses poc profundes amb gent d’aquí.

Però bé, ja toca parlar de perquè ens hem endinsat en aquesta aventura. Oran en indonès vol dir home, i gutan vol dir selva, així que si volíem veure orangutans estava clar havíem de venir a la selva. A vegades és divertit saber l’origen dels noms, i no sense raó els nadius a vegades ens deien orangucity amb un somriure. El klotoc ens ha portat des de Kumai a tres camps d’observació i recuperació d’aquests animals, el primer dia vam veure el camp núm. 1 i dia següent els altres dos. La veritat és que abans d’arribar no sabíem exactament què ens hi trobaríem, si hi hauria molta gent o com seria la visita. Els dos primers centres consten de poques casetes on hi viuen els cuidadors i de caminets que s’endinsen pocs centenars de metres dins la selva. Seguint-los s’arriba a un petit espai dins la frondor amb una tarima elevada de fusta on posen plàtans un cop al dia per donar de menjar als orangutans. Aquí és on anem els grups de visitants quan és l’hora d’alimentar-los i solem coincidir de 6 a 12 persones. Els orangutans són lliures, però saben a quina hora se’ls porta el menjar i no solen faltar a la cita.

L’experiència ha estat increïble i in crexendo. Abans d’arribar al camp 1 vam veure una bona colla de monos nassuts (nom poc científic, ho sé) travessant el riu davant nostre. Vam parar el klotoc i vèiem com saltaven des dels arbres a l’aigua i a velocitat de braça travessaven el riu i es reunien a l’altra banda. El guia ens va dir que havíem tingut sort (sangat bruntu), no es veia cada dia una cosa així! Quan vam arribar al punt d’alimentació del camp 1 ja hi havia gent i un munt de plàtans esperaven sobre la tarima de fusta. Els guies no paraven de llençar crits per atreure els orangutans. Els plàtans estaven posats a uns 3 metres de nosaltres, que estàvem espectants per aquest primer contacte. De cop vam sentir moviment i de fons només vèiem arbres i branques que es movien, cada vegada més aprop. De cop va aparèixer el primer, de mida mitjana, amb el seu pèl rogenc i la seva expressió gairebé humana. Va ser el primer de molts: mascles, joves, femelles amb els seus nadons enganxats, … La veritat és que és molt difícil de descriure, és una cosa que s’ha de viure. Vam veure també com apareixia en Doyo, rei del camp 1, bastant més gran que els altres, imponent i amb una cara que demostrava la seva maduresa, fent que la resta fugís entre nosaltres.

La veritat és que no vam tenir gaire sort amb la nostra guia, perquè tot i ser molt agradable era la primera vegada que ho feia i no ens explicava res. Sort en vam tenir del nostre capità i d’altres guies que ens la complementaven una mica. Però la sort t’arriba quan menys te l’esperes i sense esperar-nos-ho de camí cap al feeding point un orangutan amb la seva cria a sobre ens va agafar del braç a la Cristina i ens va acompanyar uns metres. Realment vam tenir molta sort aquests dos dies perquè també vam poder veure d’aprop un llangardaix de dos metres i jugar amb un micu molt confiat. Ah, i ja de nit de camí a Kumai, un altre regal: vam veure arbres il·luminats com si fos decoració de nadal. Eren kunang kunang, insectes lluminosos que volaven i donaven un punt de màgia al riu.

Mentre escrivia aquestes línies, ja de tornada i només amb la llum d’una bombeta, la guia va pujat amb una llibreta i li va demanat a la Cris unes classes de castellà i van passar una bona estona amb les respectives llibretes intercanviant coneixements. Després d’haver-se passat dos dies atenent les constants “i això com ho dieu amb bahasa indonesi?” de la Cristina no ens hi vam poder negar. Vam passar una estona bona estona i amb les ganes d’aprendre que té segur que la pròxima vegada serà molt millor guia.

La pròxima destinació serà Yogyakarta i els seus voltats, però l’experiència d’aquests dos dies volarà amb nosaltres!

Fotos del relat: https://picasaweb.google.com/dimas.sc/IndonesiaDiaADia