Arxiu d'etiquetes: java

Indonesia: Java terra de volcans, el Bromo (23-24 juliol)

Actualització: hem fet una petita guia de viatge d’Indonèsia recollint la nostra experiència.

Diumenge 23 de juliol a les 8 del matí, després de l’últim esmorzar de fideus i fruites al Duta Garden, pugem a la minivan de 12 places que ens portarà al peu del volcà Bromo en unes 12 hores. Pel camí recollim una jove parella belga, una altra de Canadà i una curiosa família suïssa (el pare és indonesi i viu aquí, i la dona i la filla el visiten de tant en tant). Parem i dinem tots junts i des de llavors anem comentant l’experiència. Amb algunes parades més per poder anar al bany i algun cop de cap, el viatge no se’ns fa pesat, anem còmodes i la temperatura és agradable.

El camí ens fa reflexionar altra vegada sobre el trànsit a Indonèsia. A Yogyakarta ja ens hi vam començar a acostumar i al final no teníem gairebé cap ensurt tot i fer avançaments impossibles, passar a molt poca distància d’altres vehicles o veure venir algú en sentit contrari. Descobrim que hi ha una mica d’ordre dins el caos i que el clàxon és un dels secrets.

Després d’una parada tècnica on ens informen de l’hotel on va cadascú i d’un canvi de minivan arribem al nostre destí cap a les 10 de la nit, un dels pobles a peu del volcà. És una habitació molt senzilla on l’aixeta del bany no deixa de rajar, però és tard, estem cansats i hem d’aprofitar les 4 hores que dormirem.

A les 3:45h del matí ja estem preparats fora de l’hotel esperant que un jeep ens vingui a buscar per pujar-nos al punt des d’on veurem sortir el sol. Després d’una bona estona veient com els jeeps anaven pujant plens i ningú ens avisa, per fi tenim el nostre. És negra nit i passem per camins pedregosos i fortes pujades. Al cap d’una estona el jeep s’atura. El camí està saturat i el conductor ens fa entendre amb el poc anglès que sap que hem de continuar a peu. Baixem i comencem a caminar amunt amb la llum de la lluna sense tenir idea del tram que ens falta per arribar.

Després d’uns 20 minuts d’una bona pujada veiem un espai ple de gent i aconseguim fer-nos un lloc a primera fila. Estem temptats de canviar de lloc quan ens diuen que el volcà que tenim davant no és el Bromo però decidim quedar-nos perquè amb Bromo o sense el sol sortirà per aquest costat. El paisatge és un espectacle i un volcà perfectament cònic va sorgint entre un mar de boira. La Cristina no pot resistir comprar-se una panolla a la brasa i quan ja estem a punt de marxar atrevessem una munió de gent i descobrim un paisatge encara més espectacular: el Bromo fumejant i dos volcans més apareixen al mig d’un desert de cendres. En aquest cas la curiositat ha jugat a favor nostre.

Després de les fotos de rigor agafem el jeep i ens porta a viure en primera persona el paisatge que hem vist abans. Allà uns ginets ens esperen amb cavall per portar-nos fins el cràter, però tenim temps i preferim pujar a peu per aquest paisatge llunar. Pel camí ens anem tapant la cara per no respirar el sofre de la cendra que respirem. Un cop aconseguim arribar a dalt del cràter podem veure per primera vegada en primera persona com és un volcà per dins. Una sola relliscada o una petita empenta de la munió de gent ens pot fer caure rodolant per la forta pendent del cràter i desaparèixer dins el forat fumejant. Crec que quedaríem calcinats molt abans d’arribar al centre de la Terra.

La tornada es produeix amb retards i poca informació, cosa que ens fa posar nerviosos perquè hem d’arribar a Surabaya per poder agafar l’avió a Makassar, a l’illa de Sulawesi. A l’autobús, mentre jo dormia, la Cristina coneix en Firsto: un noi que treballa a les forces aèries, que aprofita per practicar l’anglès i ens convida a provar un aperitiu indonesi de color verd llefiscós banyat amb coco el gust del qual no sabem descriure. Abans de marxar ens demana el nostre correu i contacte al Facebook i no passa una hora que ja el tenim agregat. No ens sorprèn; és una pràctica freqüent demanar el mail als turistes i fer-s’hi fotos.

Arribem puntualment a l’aeroport on ens acomiadem de l’illa de Java. La pròxima etapa ens portarà a visitar els Tana Toraja a l’estranya illa de Sulawesi.

Indonesia: Yogyakarta, la jungla urbana (20-22 juliol)

Actualització: hem fet una petita guia de viatge d’Indonèsia recollint la nostra experiència.

Quan érem a l’aeroport de Kumai esperant l’avió per marxar de l’illa vam tenir la sensació que el terra es movia i vam estar així durant tot el dia, era com si encara anéssim amb barca. Allà vam coincidir amb gent que ens havíem trobat durant la ruta pel parc natural, entre els quals en Jaume i la Montse de Granollers. Ells agafaven el mateix avió cap a Semarang i després per arribar fins a Yogyakarta ja tenien contractat un guia que els recolliria a l’estació. En aterrar a l’illa de Java ens van oferir d’aprofitar que el seu cotxe era gran per anar amb ells, i el guia no s’hi va oposar. Era perfecte, i no pels diners que ens podíem estalviar sinó perquè vam aprofitar el trajecte per visitar el temple de Borobodur, que nosaltres teníem pensat visitar l’endemà.

Borobodur és un dels temples budistes més coneguts i l’atracció turística més visitada de la zona, patrimoni de la humanitat. El temple té forma de piràmide i el seu guia, en Kun, ens explicava amb detall històries dels diferents nivells. A l’últim nivell 72 campanes amagaven cadascuna un Buda i era realment imponent. Després de visitar un Buda de 3m d’alçada temple vam arribar a Yogyakarta on ens vam acomiadar de la Montse i en Jaume, i per acabar-ho d’arrodonir el seu xófer ens va deixar just davant del nostre hotel. Ens van oferir també continuar la ruta amb ells i marxar al cap de dos dies cap al Bromo, però vam decidir que preferíem quedar-nos més temps a la ciutat.

El Duta Garden era un petit hotel molt acollidor: les seves habitacions estaven al voltant d’un pati tropical amb piscina, tot molt cuidat, com un oasis al mig de la ciutat. Només d’arribar ens van portar un te i una pasta que ens vam prendre descalços a la nostra terrassa. L’endemà teníem el despertador a les 8 però vam acabar esmorzant a les 10 i marxant a les 12, tot i així vam tenir temps d’entrar al Kraton (palau del sultan de Yogia), el palau de l’aigua i de visitar el mercat d’ocells. De fet no era només d’ocells, hi havia tot tipus d’animals engabiats: ratpenats, mussols, dragons, mil peixos diferents, mones, insectes vius per donar als ocells, gossos i gats… Era impressionant però ens va deixar un regust amarg ja que era trist pensar que els havien tret d’un entorn tant ric com el que té el país per tenir-los engabiats i malvivint.

Per moure’ns d’un lloc a un altre no només caminàvem, també ens vam animar a provar un bekah: un tricicle on el conductor pedala (alguns afortunats van motoritzats) i els passatgers van davant encabits en un seient de dues places. Al nostre li devíem sortir a compte perquè ens anava esperant allà on anàvem, fins i tot va dir que l’endemà al matí també ens vindria a buscar a l’hotel. Abans d’anar a dormir vam estar una estona a la piscina, ens ho mereixíem!

El matí següent vam reservar un pack per sortir l’endemà cap al volcà Bromo, i també vam lligar l’avió que ens portaria 3 dies després cap a l’illa de Sulawesi. Després de passejar pel carrer principal de la ciutat, el Malioboro, ple de botiguetes i mercats, vam agafar un bus públic cap al temple de Prambanan, a mitja hora de la ciutat. Durant el trajecte ens van apadrinar una dona i la seva fillaNo era una sola construcció sinó un conjunt de “petits” temples budistes. Vist des de lluny era més imponent que el de Borobodur i estèticament preciós. Després d’una bona passjada i abans de pujar al bus de tornada ens va enganxar una tormenta que ens va deixar xops, i combinat amb la temperatura gèlida de l’autocar vaig acabar amb un bon refredat. Abans de tornar a l’hotel vam anar a recollir la roba que havíem deixat a una bugaderia on per menys de 2€ ens la van deixar millor del que la teníem a casa.

Sabíem que Indonèsia era poc turística però pensàvem que al arribar a Yogia la cosa canviaria, i no va ser així. L’ambient ens va agradar molt, trobàvem poquíssims turistes, la gent d’allà era molt maca i ens ajudava contínuament i a més a més els comerciants no eren empalagosos. Això si, vam començar a tenir dubtes sobre si acabaríem atrevint-nos a llogar una moto durant el viatge.

La primera etapa a la selva, la segona a la ciutat, i ara toca el Bromo!